La gent gran de Benifairó de les Valls quan rememora els anys en què estudiaven, conten que anaven separats per gènere i estaven repartits en diferents edificis públics del nostre poble, com ara a l’actual biblioteca, l’antic consultori mèdic o el Palau.
Més endavant, les classes s’impartien on ara és el pavelló esportiu municipal. Aquell espai es va anomenar “Escuela Nacional Don José Micó” en memòria d’un mestre que va haver-hi al poble i ensenyà als que hui són els avis i àvies. En enderrocar l’emplaçament pel seu mal estat i com que no estava construït l’actual edifici escolar, de nou l’estudiantat es van distribuir pels edificis públics de Benifairó en funció del grup, però passaren a ser mixtes. Com a exemple es pot dir que 5é estava dalt del metge i de 1r a 4t se situaren a les antigues casetes dels mestres, i utilitzaven com a pati el solar de l’actual pavelló.
L’edifici de l’escola que tenim hui es va començar a construir al voltant de 1968-1969 i funcionava com una extensió del col·legi Sant Vicent Ferrer de Faura. Xics i xiques anaven mesclats en una sola línia educativa, ja que en el pla d’estudis de l’any 1973 hi hagué una gran inversió i modificació en l’àmbit educatiu a nivell nacional i es van definir els cursos i cicles com els coneixem en l’actualitat.
L’edifici de l’escola va continuar sent extensió del Col·legi Sant Vicent Ferrer, on un dels seus directors d’aleshores va ser Juan Ribelles.
Els dos centres educatius es coneixen com a Aulari de Faura i Aulari de Benifairó, respectivament, fins al novembre de 1999. D’acord amb una ordre de conselleria, es va marcar la separació final dels dos centres en eixa data. Aquesta decisió va ser promoguda per la rivalitat existent entre les AMPES dels dos pobles. Els i les mestres donaven classe als dos aularis i hi havia bona relació entre el claustre, però els pares i mares dels diferents centres dugueren un pas més enllà la típica i tradicional rivalitat sana que hi ha entre els pobles.
Al claustre del novembre del 99, estant ja el curs començat, el director d’aleshores, Vicent Garcés, va donar la possibilitat de decidir en quin dels dos centres volia quedar-se cadascun dels docents. Ell va decidir anar-se’n a l’aulari de Faura, Sant Vicent Ferrer, i en quedar-se l’aulari de Benifairó sense director, va acudir la inspectora d’aquell moment al centre. La inspectora ordenà que el nou director o directora havia de ser una persona amb experiència prèvia, solament hi havia dues persones: Don Juan, al qual li quedava solament un any de docència i no volia encetar un projecte que no podia acabar, i Donya Amor, a la que li quedava poc més de quatre anys de docència.
No va ser fins a l’últim consell escolar de final de curs del 1999-2000 quan la comunitat educativa va debatre quin nom posar al centre, ja que eixe any era anomenat Col·legi núm. 1 de Benifairó de les Valls. Per tal d’evitar noms propis com el que ja havia tingut, Josep Micó; el de Sant Gil, pel patró del poble o d’alguna de les persones més rellevants del municipi com Lluís Guarner o Sánchez Coello per tal que fora fàcil d’escriure pels xiquets i xiquetes que allí estudiarien, una de les components del consell va proposar que s’anomenara com la coneixem hui, CEIP l’Ermita, per la seua proximitat a l’edifici més emblemàtic de Benifairó de les Valls.
Cal destacar que ha sigut des d’eixe moment sempre gestionat per dones. (Amor Pérez 1999-2004, Lola García 2004-2007, Tonica García 2007-2011, Maite Martín 2011-2017 i Isabel Peiró 2017-actualitat)
Durant uns anys va ser una escola incompleta i alguns dels cursos anaven junts a la mateixa classe per proximitat d’edats. A poc a poc ha anat augmentant el nombre d’alumnes i s’ha passat d’uns 90 a quasi 200 xiquets i xiquetes.
Actualment està en procés la construcció de la nova escola. Prompte l’alumnat serà traslladat al Pla de l’Era on s’instal·laran barracons per poder impartir les classes mentre el nou edifici es construeix.
